VIATGE PER RIGA, TALLINN I HÈLSINKI

1. El museu de l'ocupació. Tancant la plaça de l'ajuntament de Riga (Rātlaukums) pel costat que s'obri al Daugava, es troba aquest paral·lelepípede negre sobre pilotis, erigit sobre un antic búnquer soviètic. Un edifici que contrasta notablement amb l'arquitectura medieval germanitzant de la plaça, com la que es pot veure en la Casa del gremi dels Caps Negres, reconstruïda en 1999. Un altre element recorda aquest passat de què molts letons es volen desvincular: el monument als fusellers letons, escultura de granit roig d'angles aspres, situada davant del museu, mirant al riu, monument que recorda la contribució letona a la revolució d'octubre. L'ocupació de la qual tracta el museu és precisament l'ocupació soviètica, perquè sobre l'ocupació nazi passa un poc de puntetes, sense voler. El recorregut per l'interior del museu, certament claustrofòbic, comença en agost de 1939, amb la signatura del pacte Molotov-Ribbentrop i els seus protocols secrets, que suposaven el repartiment de territoris entre Hitler i Stalin, i la fagocitació conseqüent, per part de l'URSS, de les recents repúbliques bàltiques, que tornarien d'aquesta manera a l'imperi (no ja del tsar, sinó de Stalin). Molts panells parlen, amb fotografies de famílies senceres, de les deportacions de 1941 (poc abans que s'encetara l'Operació Barba-roja) i de 1949. Mapes mostren eixa diàspora forçosa, que arribava fins a Magadan, al Pacífic, al sud de Kamtxatka. Fins i tot es pot veure l'uniforme d'un presoner del Gulag, amb els seus mitjons per al fred i l'humil estoig per guardar la cullera. També hi ha tota una sala superior dedicada a la lluita per la independència, a partir de la perestroika. En canvi, tot allò que va passar entre juliol de 1941 i octubre de 1944, amb protagonisme d'alguns letons, com Viktor Arājs (nazi letó, assassí de jueus, del qual només hi apareix una fotografia), no es tracta amb suficient espai i profunditat. Sembla que eixa ocupació, la nazi, i el seu col·laboracionisme, no contribueixen a la creació de mites nacionalistes actuals. 

La Rātlaukums, amb la Casa dels Caps Negres (Riga).

Els anomenats Tres Germans (Riga).

El monument als fusellers letons, el museu de l'ocupació i la torre de l'església de Sant Pere (Riga).

 

2. Eisenstein i Eisenstein. En la ciutat de Riga coexisteixen diferents realitats, que es poden veure fàcilment en el plànol urbà. El centre, d'època medieval, encara que modificat amb detalls modernistes, és el nucli originari, la ciutat hanseàtica, una mena d'illot alemany encerclat per un territori letó. Durant molts segles, des d'aquesta Riga l'elit germànica exercia de manera invariable la seua dominació aristocràtica, comercial i cultural sobre un territori de llauradors i serfs letons, independentment de l'imperi al qual pertanyera la ciutat, ja fora suec o més tard rus. Al voltant d'aquesta primera ciutat, creix un exuberant eixample modernista, de les darreries del segle XIX i principis del XX, és a dir, del període dels Romànov, que va continuar durant la primera independència de Letònia. Finalment, més enllà del riu i de les vies del tren, s'estén una ciutat difusa de blocs elevats i humils, repetitius, separats entre si per zones verdes i connectats per tramvies i, ara, per carreteres d'altes velocitats: és la ciutat soviètica, on sembla que viu gran part de la població de l'actual Riga, donat que el centre està completament destinant als turistes. La transició entre la Riga antiga, germànica, i la Riga soviètica, es troba en el Mercat Central, ubicat en un antic hangar militar. Més enllà es troba l'actual Acadèmia de Ciències, un dels gratacels de Stalin que componien les Set Germanes (amb el de Varsòvia i altres cinc a Moscou). En la cafeteria de l'Acadèmia, en la planta baixa, serveixen una sopa, molt bona, per cert, que recorda a antics períodes. De tornada a la ciutat, en l'eixample, en els carrers Alberta i Elizabetes, es troben els principals exemples de modernisme de Riga, un art nouveau del mateix nivell i complexitat que el que es pot trobar a Vienna o Brussel·les. Un dels principals artífexs d'aquest estil fou l'arquitecte Mijail Eisenstein, pare del director de cinema. Les façanes de les residències per ell dissenyades es troben farcides de detalls, esfinxs, cleopatres, paons reials, nimfes, referències a Orfeu i altres mites. Sembla un dels ballets de Diàguilev, Nijinski i Stravinski fet pedra. L'estil barroc passaria al seu fill, celebèrrim director que mai va avantposar el missatge a l'estil, la qual cosa li va suposar algun que altre problema amb les institucions soviètiques, sobretot durant l'estalinisme. Observant la complexitat i el refinament d'aquestes construccions, u se sent temptat a pensar que a la revolució no s'arriba després d'un període obscur i de pobresa extrema, sinó al contrari: després d'un període de clarividència intel·lectual i de progrés tècnic, en el qual resulten indignants les encara visibles traces de la desigualtat.   

Les escultures als sostres de la ciutat de Riga son una de les seues característiques més reconegudes. Ací, el gat. 

L'Acadèmia de les Ciències (Riga). 

Edificis modernistes del carrer Elizabeta (Riga). 

Esfinx en una de les portes d'un edifici de Mijail Eisenstein (Riga).

L'estudiant repassant la lliçó en el sostre d'un edifici, com un homenatge als aprenents (Riga).

3. Els alemanys del Bàltic. En el Gran Cementeri de Riga, ubicat en l'extraradi de la ciutat, es pot comprovar, només llegint els cognoms escrits en les làpides i panteons, el poder que exercia la comunitat alemanya en Riga. En realitat, tant Riga com Tallinn, anomenada Reval pels alemanys, eren ciutats quasi completament germàniques, en les quals els letons i els estonians componien només les capes més baixes de l'artesanat i el servei domèstic. Amb la revolució industrial hi arribaren més des de les zones rurals, i amb la russificació de finals de segle XIX, la comunitat alemanya va perdre els seus privilegis lingüístics, que no econòmics (no cal més que recordar als Wrangel i Miller de la Rússia blanca per comprovar com els alemanys bàltics eren una elit conservadora en l'exèrcit rus). Aquest cementeri és tot un delit per als sentits.  Actualment, és un parc ombrós, sense cap tanca, amb aurons, oms i roures, que creen un fascinant ventall de verds. L'antiga esplendor de certes famílies es veu en panteons que imiten temples grecs o capelles gòtiques, mig ocultes per la frondositat del bosc. Després de la II Guerra Mundial, el cementeri fou abandonat i parcialment vandalitzat. També en Tallinn, literalment ciutat danesa (Tal-Linn), es poden veure empremtes d'aquest passat germànic. A diferència de Riga, el nucli històric de Tallinn s'eleva sobre un promontori que domina la costa, en el qual s'alçaren i s'enderrocaren, amb el pas del temps, fortaleses daneses i sueques, i el palau de la tsarina Caterina la Gran. Però passejant pel nucli de Toompea, la ciutat alta, dominen els palaus del segle XVIII, construïts per i per a alemanys bàltics. La curiositat em va fer observar unes antigues fotografies situades a la porta d'un antic gymnasium, encara en funcionament, anomenat Gustav Adolfi. Fotografies que mostraven al grup de professors, amb els seus bigots, ulleres i corbates, amb rostres severs acostumats a exercir càstigs corporals, segurament professors de llatí, grec, retòrica o matemàtiques, i els estudiants, amb vestits semblants, elegants però d'ús diari. Una fotografia que s'assemblava a moltes altres de grups escolars de qualsevol ciutat de la Mitteleuropa de principis de segle XX, ja fora Praga, Vienna, Budapest o Berlín. Buscant un poc, resulta que aquest institut és dels més antics del món, fundat pel rei suec Gustav II Adolf de Suècia. El de la Guerra dels Trenta Anys. En wikipedia figuren els noms dels directors de la institució: fins al segle XX, quasi tots amb cognoms alemanys; després de 1945, amb cognoms russos. Ara ja, des dels vuitanta, estonians. Què va ser de tots aquests alemanys que poblaven Riga i Tallinn? Molts emigraren a Alemanya, convidats per Hitler, després de la signatura del pacte Molotov-Ribbetrop i l'annexió soviètica dels països bàltics en 1940. La resta ho van fer després, entre 1944 i 1945, ja no voluntàriament, sinó a la força, com els prussians de l'actual Kaliningrad. Encara que alguns ho feren també cap a l'interior de Rússia, als camps del Gulag. Tot depenia del paper d'aquests alemanys entre eixes dues dates, 1940 - 1944. Alguns tingueren un paper molt protagonista en crims de guerra i teories delirants i psicòtiques, com el nazi Alfred Rosenberg, nascut a Tallinn. No seria l'únic. Ara ja no hi queden alemanys del Bàltic, com tampoc hi queden jueus per altres motius evidents: sí que hi ha, en canvi, russos del Bàltic, hereus de l'emigració d'època soviètica, en la majoria dels casos fills i filles d'obrers que anaren a treballar a les indústries de la zona. Encara hi viuen allà, en nombre important, però les ciutats ja no estan creades per a ells i, en certa manera, hauran de conviure amb culpabilitats passades i actuals.  

Visió general del Gran Cementeri.

Una de les moltes escultures del Gran Cementeri.

Vista de Tallinn des de Toompea.

Antiga fotografia dels professors i estudiants del gymansium Gustav Adolfi (Tallinn).

4. Carrara en Finlàndia. Hèlsinki és una ciutat relativament nova, amb un centre històric del segle XVIII, coronat per la catedral luterana, de planta de creu grega amb cúpula, situada damunt d'una imponent escalinata, i un centre nou, una mena d'Acròpoli o Illa dels Museus, ideada per Alvar Aalto. Aquest arquitecte és un dels principals exponents del particular star system del Moviment Modern, com també ho foren Le Corbusier, Mies van der Rohe o Frank Lloyd Wright. L'obsessió d'Aalto, sempre recolzat per la seua dona Elissa (alguns dissenys de la qual van passar com del seu marit), era la de trasplantar l'arquitectura mediterrània a Finlàndia. Utopia total, donada l'extrema disparitat dels seus climes. Volia aplicar materials i formes mediterrànies, com el maó caravista de l'ajuntament de Säynätsalo o la casa de Muuratsalo, o espais que recorden a claustres i a àgores modernes (l'ambiciós projecte de Seinäjoki). La seua última gran obra va ser l'Acadèmia de Finlàndia (Finlandiatalo), un pavelló encarat a la badia de Töölö com una mena de vaixell, fàcilment reconeixible amb el seu exterior completament blanc com la neu, gràcies al seu revestiment amb marbre de Carrara (un altre ullet al Mediterrani). Aquest projecte fou molt criticat, ja que el marbre podia patir un desgast molt ràpid en un clima fred i plujós com el de Hèlsinki, a banda de no servir com a aïllant tèrmic, sinó justament el contrari, creant un espai fresc i relliscós. Però Aalto va avantposar la seua idea al pragmatisme, o fins i tot a la racionalitat (aquest debat recorda també al de l'actual pel·lícula L'inconnu de la Grande Arche). De fet, els crítics tenien raó: tot el luxós revestiment de marbre de Carrara hagué de ser substituït per un altre, també italià (marbre Lasa Bianco Nuvolato) entre 2018 i 2024. L'aparença actual és simplement espectacular. El nivell de detall del mobiliari interior, de les portes, dels poms i panys, dels bancs ondulats de marbre, del ritme extern del revestiment, fan volar la imaginació cap a una visió nova de l'Acròpoli d'Atenes, acabada de construir. Tot eixe espai de plaer tranquil s'amplifica amb un altre edifici, el de la Biblioteca Nacional, obra recent (2018) de l'estudi ALA (Samuli Woolston, Juho Grönholm i Antti Nousjoki). És aquest un edifici quasi diríem que lúdic. Una biblioteca de formes orgàniques de fusta, amb rampes interiors, escales de caragol dobles, lucernaris, formes ondulades, que sembla més un espai d'esbarjo que un lloc de concentració, lectura i estudi. Aquest edifici, juntament amb el Musiikktalo (Centre de Música), el Kiasma (Museu d'Art Modern) i el Finlandiatalo conformen una mena de centre nou, ultramodern. L'actual fisonomia del Finlandiatalo, convertit en patrimoni nacional des de 1993, contrasta amb la d'un altre palau de congressos, situat a l'altra banda del golf de Finlàndia: el Linnahall de Tallinn. Aquest és una megaestructura soviètica, creada per als Jocs Olímpics de 1980 (Tallinn fou la seu de les competicions de vela), concebuda com una gran plataforma de formigó, a penes elevada, però de gran extensió, enfront de la mar com una mena d'espigó. És tot un exemple d'arquitectura brutalista, que va estar obert fins a 2010, trobant-se en l'actualitat en una situació de complet abandonament i vandalització voluntària, donat el desinterés de les institucions estonianes en mantindre una mole d'aquesta extensió, a més símbol d'un passat que s'estan esforçant, fins i tot massa, en esborrar. Si en Finlàndia la conservació del pavelló d'Aalto, més un símbol que un edifici funcional, suposa una gran despesa que s'assumeix sense problemes (Aalto és una glòria nacional), el Linnahall acabarà destruït, com un temple d'una religió desapareguda.     

La Biblioteca Nacional de Hèlsinki.

El Finlandiatalo.

El Linnahall de Tallinn.

5. Els finlandesos voladors. Continuant caminant cap a l'interior de Hèlsinki, per barris silenciosos d'edificis anònims, es troba l'Estadi Olímpic (Helsingin Olympiastadion), seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 1952. Per damunt de les seues línies funcionalistes destaca la gran torre, de 72,71 metres, la distància en alçària del record de javelina aconseguit en 1932 per Matti Järvinen. Davant de l'estadi es troba una escultura commemorativa del grandíssim atleta Paavo Nurmi, un dels grans campions de les carreres de fons, abans de l'arribada dels atletes africans a partir dels anys seixanta-setanta del segle XX (anys de la descolonització). Podria dir-se que Nurmi és, conjuntament amb Zatopek i Bikila, un dels grans símbols clàssics de les curses de fons i de l'olimpisme en general, encara que, a diferència dels altres, no va destacar en els maratons. Nurmi va participar en tres Jocs Olímpics, els d'Anvers 1920, París 1924 i Amsterdam 1928, aconseguint nou medalles d'or, quantitat igualada pel nadador Mark Spitz, la gimnasta Larisa Latínina i el velocista Carl Lewis, i superat només per Michael Phelps des de 2008. Nurmi seguia la tradició de fondistes finlandesos iniciada per Hannes Kolehmainen, i que tingué en Lasse Viren l'últim exponent dels finlandesos voladors. Aquest últim va resultar guanyador dels 5 000 i 10 000 a Múnic 1972 i Montreal 1976, encara que les seues victòries van quedar una mica eclipsades per la sospita d'haver utilitzat autotransfusions sanguínies, sent un pioner en aquesta pràctica que, anys després, seria considerada dopatge. Pel que fa a Nurmi, va ser tot el contrari de les actuals estreles de l'esport, molt carregades de bombo, sobretot les nord-americanes, envoltades quasi sempre d'històries de superació, siga Armstrong o Simone Biles. Gens més allunyat a la creació d'un relat que Nurmi, atleta reconegut pel seu caràcter fred i taciturn i per repel·lir qualsevol acte públic de reconeixement. 

Escultura idealitzada de Paavo Nurmi.

L'estadi olímpici de Hèlsinki, amb la seua característica torre de 72,71 metres. 

6. Moomin i Mündchausen. Passejant per l'Esplanadi, una mena de promenade historicista de Hèlsinki que condueix, girant a la dreta, cap a l'Estació Central, es troba la botiga oficial de Moomin, plena de gent comprant ninotets i còmics d'aquesta família de personatges, semblants a hipopòtams, obra de la dibuixant Tove Jansson i convertits en símbol de Finlàndia. Encara que van emetre aquests dibuixos en Televisió Espanyola a principis dels noranta, no els recorde massa bé. Soc conscient que els emetien, però no recorde haver-los vist mai amb deteniment. Els Moomin em semblaven massa filosòfics potser, o d'una simplicitat que difícilment podia interpretar, en eixa edat, com profunditat. Preferia els dibuixos japonesos. Però sí que recorde les seues formes. Després de creuar el Bàltic de tornada a Tallinn en el ferry-creuer, i ja en el bus cap a Riga, em fixe en els mitjons d'un dels passatgers: en ells està brodat un dels personatges de la sèrie de dibuixos. Ho busque en internet: aquest personatge és una mena de follet vestit de verd, amb un barret punxegut, que s'anomena Snufkin. Segons la wikipedia, aquest personatge és un dels millors amics de Moomin, li dona consells, i viatja a soles pel món, de forma silenciosa, només amb la seua harmònica, perquè no vol tindre objectes que l'apeguen massa a un lloc concret. És un continu viatger, un viatger silenciós, com molts dels que he trobat al llarg d'aquest curt viatge. He de reconéixer que m'agrada la idea d'allò que representa el personatge. Ja prop de Riga, després del llarg viatge en bus, passem a prop d'un parc dedicat a un altre personatge de ficció, o de semificció, millor dit: el baró de Münchhausen. Personatge real, conegut per les seues fanfarronades, popularitzat per les històries per a xiquets de Rudolf Erich Raspe. Em sorprén, no esperava que estiguera relacionat amb Letònia, o amb Livònia, com deien abans. Recorde una pel·lícula de la meua infància, aquesta sí vista i gaudida, però mai de principi a fi: Les aventures del baró de Munchausen, de Terry Gillian. Llegint algunes històries en wikipedia sobre aquest militar mentider i exagerat recorde fragments de la pel·lícula. El baró diu que va poder eixir d'un sorramoll tirant-se dels cabells per la cua; el baró diu que va arribar a la Lluna i va conéixer els selenites, o la més coneguda de les seues històries, reflectida en una figura que assenyala a la vora de la carretera l'inici del parc dedicat al baró: la del baró de Mündchausen volat per l'aire damunt d'una bala de canó. Ay, Snufkin, Mündchausen... Quant de temps podria passar viatjant o contant històries jo també. 

Fotos de google.