Homenatge a Noruega
Primera setmana de juny de 1992. Les vacances escolars estan a la vora i l'estiu comença a apuntar amb la seua calor sahariana i la seua llum implacable. És any de fastos olímpics i exposicions universals, amb els quals una Espanya desitjosa de reconeixement internacional pretén dir en el fòrum de les nacions que ella també és moderna. Però la nostra ciutat ruïnosa ha quedat relegada de la festa. Els edificis del centre històric cauen a trossos sota una llum monumental, els ionquis han pres places estratègiques i jo a penes tinc 8 anys.
Lluís Puig, el president de la Unió Ciclista Internacional, ha tingut una idea genial. Com a bon exponent del règim passat, no pot permetre que els socialistes hagen relegat a València al paper de mera comparsa. Ni tan sols és dama d'honor en aquestes noces reials que uneixen a la Barcelona de Maragall amb la Sevilla de Felipe. Alguna cosa calia fer. I encara que sone massa fantasiós, Lluís Puig ha contactat amb els millors rellotgers suïssos, experts en cronometratge del mundial de ciclisme, i ha aconseguit portar del passat als grans ciclistes de fa unes dècades.
En la Sala de Contractació de la Llotja, els ciclistes del passat llueixen eternament joves, amb bicicletes antigues que semblen joguets nous en l'aparador. Al costat de les columnes helicoidals d'aquest temple del comerç els massatgistes modelen, acarien i sacsen les cames dels grans ciclistes. La penetrant olor a liniment sembla espantar fins i tot a les gàrgoles de la façana. Els espectadors ronden curiosos a l'interior com mesos abans el feren en l'Exposició del Ninot.
Fausto Coppi, rescatat de 1952, llueix uns calçons massa curts, que deixen a l'aire unes cuixes de flamenc desnodrit. Per part seua, Jacques Anquetil, tret de 1962, es repentina, exhibint la seua aura d'estrela de cinema i la seua ombra de drogaddicte. Eddy Merckx, recentment aplegat des de 1972, sembla un xicon golut que assaja una ganyota de disgust quan li lleven de la vista els gelats i les llepolies. El seu contrapunt és Hinault. Aterrat des de 1982, li agradaria mostrar-se més fred i desdenyós amb el públic, però el seu aire de Joe Pesci bretó li traeix. De totes formes, les mirades estan totes posades en Miguel Induráin, el corredor del present. Fort, de pell morena ja, és un corredor de consens, i el poc públic - València mai ha sigut una ciutat ciclista - observa els seus lents moviments amb adoració litúrgica. Els maillots de marques comercials dels corredors revitalitzen aquest temple dels diners, convertit amb el pas del temps en lloc d'intercanvi ociós de cromos i segells.
La idea de Lluís Puig no és destarifada: dirimir en una crono el millor ciclista de tots els temps. Però els viatges temporals han creat lleugers canvis en la realitat històrica. La regió ha acabat dient-se País, la senyera no té blau i la nova alcaldessa és una fusió de Rita Barberà i González Lizondo, ara eximis "catalufos". Tot no podia eixir bé, ha de pensar Puig. L'eixida tindrà lloc entre la Llotja i el Mercat, i després de donar una volta per carrerons colpejats pel sol, amb tàpies amb retalls de cartells i pintades polítiques, eixiran al camp obert de l'horta, terreny de la València fruitera i costumista, per finalitzar, després de passar pels barris de l'extrarradi, en la mateixa Plaça del País Valencià.
Mon pare ha aparcat el cotxe en el carrer dels Eixarchs i em du de la mà fins la tanca. Encaixe les galtes entre els barrots i assenyale als ciclistes. El meu germà ens acompanya. Darrere nostre tenim la mole del Mercat, una ciutat dins de la ciutat, amb els seus carrers laberíntics i el seu particular microclima. La primera vegada que aní em va semblar un espectacle de colors i olors, alguns massa potents. Ma mare i ma tia només compraven en els puestos de verdura i companatge, no es fiaven de les pescateres. Poc abans havíem passat pel ritual de la compra de teles en una botiga pròxima. El venedor havia exhibit el gènere sobre la taula, amb el mateix orgull que un venedor de catifes perses. Ja dins del Mercat, em cridava l'atenció que a ma mare la saludaren en tots els puestos com si fóra de la família. "Què tal el teu home?". "Com van a l'escola els teus xiquets?". "Et coneixen d'alguna cosa?", preguntí jo després. "No", digué ma mare.
A vegades pense que els meus pares m'han criat com si fóra la xiqueta que esperaven. Sempre he sigut el que es constipa, el que inventa històries per a no menjar, el que no creix, amb la qual cosa han acabat tractant-me amb més subtilesa. Ara, passat el temps, ho agraïsc. Amb el meu germà major tot ha sigut rudesa, exigència i responsabilitat. A mi em deixen al meu aire, valorant que passe el temps en els núvols, apardalat o dibuixant. Es demoren pentinant-me el cabell laci color mel, que em cau sobre la front a la manera d'un casc. Em trien roba conjuntada en els centres comercials. I com el meu pare ha detectat em mi certa tendència a l'observació (que es podria confondre fàcilment amb ximpleria), m'ha introduit ben prompte en el ciclisme. No m'agrada el futbol: una vegada en Mestalla només vaig veure cames del públic i em vaig cansar d'estar tanta estona dempeus. En canvi, en les eixides del ciclisme hi ha molta expectació, els maillots són de molts colors, les bicicletes molt fines i, quan arribem a casa, podem seguir el viatge dels ciclistes per la tele.
Els ciclistes ja han eixit, un a un. Els imagine lluny d'aquesta València de cases sense pintar i palaus a punt d'enfonsar-se, amb plantes salvatges en els cornises i sargantanes sobre els escuts heràldics de les portes. Aniran ja camí de les pedanies. Per arribar a algunes d'elles cal passar per antics camins plens de fem en les cunetes, flanquejats d'automòbils desballestats i alqueries ocupades per gitanos. Experimente un sentiment simple i infantil de pietat al veure als xiquets gitanos caminant entre els enderrocs, entre llavadores i televisors rebentats, seminús, amb els cabells bruts i esvalotats. Malgrat tot, pense amb ingenuitat que ells tenen la sort de no haver d'anar a l'escola. En travessar el camí fondo, es veuen ja les piteres que anuncien l'arribada a la pedania dels meus avis materns. Són llauradors, catòlics i parlen valencià. A vegades em costa entendre'ls. El iaio ja ha d'estar en la portalà de casa, una gran alqueria que ni tan sols és propietat seua, encara és del senyoret. No obstant això, el iaio actua com tot un patriarca, com un Corleone: la meua mare i els meus oncles li parlen de vosté. El pare, la mare, diuen. Es veu poc la tele en casa dels meus avis i en canvi es va molt a missa. Es giten a les nou i mitja i s'alcen molt prompte, abans de que isca el sol. El meu iaio té les mans dures i grans, clivellades. Quan es giten a la migdiada, podem posar la tele, perquè a la seua casa es veu TV3 i fan l'Arale. M'agrada la paella que fa la meua iaia.
Coppi ja ha arribat a la casa dels meus altres avis, el pares de mon pare. Viuen prop de Vivers, en un barri de la baixa burgesia d'oficinistes i administratius. Este altre iaio meu és republicà i mai l'he vist a missa, excepte en algun bateig o comunió. Espera sempre en les últimes bancades de l'església. En realitat els meus avis són les dues espanyes i els meus pares la transició. En casa dels meus avis la tele sempre està encesa: a la meua iaia li agrada Joaquín Prats i El precio justo. El meu iaio és escandalós, li agraden els acudits. Va patir la guerra i encara más la posguerra. Potser arrossegue el dolor d'algun amic mort en la guerra o fins i tot alguna cosa pitjor: l'assassinat d'algú com ell, de la seua mateixa edat, en la fredor del front de batalla. El veig saludant als ciclistes des de la vorera de l'hípica, junt a les cavallerisses on bufen i es mouen nerviosos els cavalls. Sempre fa una bona pudor a merda en eixa vorera, però m'agrada passar per ella. La meua iaia saluda des de la finestra: a vegades li abelleix descansar d'un home tan acaparador d'atenció com el meu iaio.
Finalment els ciclistes arriben, un a un, baix el balcó de l'ajuntament, on es localitza la meta. Els temps assenyalen que ha guanyat Induráin, per davant d'Anquetil, Merckx, Hinault i Coppi. Però les autoritats locals s'han reservat una sorpresa. Han triat un jurat perquè determine el guanyador segons criteris subjectius. El jurat està compost per cinc membres representatius de la societat i la cultura valenciana: Joan Fuster, Joan Monleon, Ximo Bayo, Rosita Amores i Rafael Conde "El Titi". Els cinc estan en el balcó de l'ajuntament, observant com un jurat d'un número de gimnàstica.
Comencen les deliberacions. Fuster assenyala que és impossible atorgar un únic guanyador, perquè cada ciclista corre segons les condicions socials del seu temps. Però al seu rigor monacal li traeix la seua vessant de vividor i canalla, decantant-se per Anquetil i els seus cigarrets: sempre ha sigut un amant d'allò francés i en el normand veu ressuscitat l'esperit de Montaigne (i una mica de Sade). Monleon fa diversos acudits sobre els culs dels ciclistes i les ganyotes d'esforç, per finalment decidir-se per Hinault. Li sembla que és el que té més cara de valencianot. En realitat li recorda a un estibador de Natzaret o un jove que espera amb ansia el seu gran got d'orxata amb fartons en La Holandesa. Ximo Bayo es decanta decididament per Induráin, sense titubejos. És amant de la modernitat i per tant no pot deixar escapar el detall que el rítmic pedaleig del navarrés seria el que millor acoblaria amb un fons de música makina. Aplega el moment de Rosita Amores i la cabaretera el té claríssim. Els dos ulls grans de Coppi, dos ulls de granota, dos ulls de posguerra, han vist la fam, la desesperació i la guerra, i han despertat la vessant maternal de Rosita. Són els ulls d'un antic xiquet que ha mamat poc, els ulls d'un home que només podría saciar-se entre dues grans mamelles. Finalment el Titi dictamina el seu veredicte. "El ganador es Mers", diu amb desimboltura. Els seus ulls negres, d'espesses celles, li fan recordar a un cosí seu d'Albacete, uno molt guapo, diu, que anava per a torero i acabà sent mecànic.
Ha sigut impossible establir un únic guanyador: Lluís Puig haurà de repartir cinc bandes d'honor, exclusivament quatribarrades, com si foren falleres. De fet les falleres estan allà, avorrides i cansades, repartint els rams de flors i els besos en les galtes (era un altre temps). Rita Barberà Lizondo aplaudeix satisfeta des del balcó, ensordint amb el seu batre de mans el rumor del públic que escampa. El sol comença a ocultar-se darrere dels edificis de la plaça. Tocarà tornar a pel cotxe, per veure si encara està en el seu lloc o almenys no li han llevat les rodes: havíem aparcat el Fiat Uno amb temeritat en la frontera del barri xino. Però encara hi ha temps (no és això un somni?), pare, encara tenim temps, podem aturar-nos una mica en el kiosk del cantó, on venen premsa extrangera. Potser ja estiga el nou número del Vélo.