IMPRESSIONS D'UN VIATGE PER ALGUNES LOCALITATS DE CASTELLA I EXTREMADURA

No ha sigut un viatge per les capitals provincials, ja conegudes, sinó més aviat per algunes localitats menors. 

Dia 1. Una vegada travessats a Castella - la Manxa, visitem Chinchilla de Montearagón. No figurava dins dels plans inicials, però la seua silueta vista des de la carretera, nítidament marcada pel seu castell, és un focus d'atracció ineludible. El seu castell, antic penal, destaca pel seu profund fossat, excavat en la roca calcària de la muntanya damunt la qual s'eleva. Aquest poble sembla vinculat a dos noms: Don Juan Manuel, que sona a llibres escolars, i Constantino Romero, que sona en aquest cas a la televisió de la infància. En l'oficina de turisme es pot trobar informació curiosa sobre l'antic penal: hi hagué un primer intent de tancament d'aquesta presó, malauradament famosa per les penalitats i vexacions que patien els presos, durant la dictadura de Primo de Rivera, però malgrat tot va continuar durant la II República i, dins de la seua lògica interna, el franquisme la va incorporar a la seua particular galàxia de llocs de tancament. Segons els panells informatius, en 1937, l'alcalde socialista evità una saca per part de milicians arribats des de la veïna Albacete, dirigida contra uns presoners que havien simpatitzat amb el colp militar. L'infame penal de Chinchilla no deixà de funcionar com a presó fins als anys seixanta, després d'un incendi provocat pels mateixos presos, i l'edifici penitenciari, construït en el pati d'armes del castell, superant l'alçada dels seus murs, va ser enderrocat finalment en 1973. 

Continuem el viatge fins a Argamasilla de Alba, poble francament sense història, més enllà de ser, segons la tradició, "el lloc de la Manxa, el nom del qual no vull recordar-me". Aquesta tradició sembla ser un invent amb molt d'èxit. De vestigis cervantins només assenyalar uns ninots, dispersos per tot el poble, de la sèrie de dibuixos animats del Quixot de principis dels 80 (aquella de Saaaancho, Quijote; Quijoteeeee, Sancho, cantada per irritants veus infantils, en mode Parchís), i algun personatge popular, en les escasses tasques obertes en la localitat, de semblança amb Sancho Panza. 

El castell de Peñarroya condueix cap a la zona de les llacunes de Ruidera, que visitem ràpidament i no de manera completa. En el poble de Ruidera, les llacunes estan molt urbanitzades. Tothom ha volgut construir-se una caseta vora l'aigua, encara que aquestes construccions semblen dels 70. 

La vesprada la passem en Villanueva de los Infantes, localitat senyorial associada a l'antic orde de Calatrava. Moltes cases blasonades, amb llindes i cantons de carreu, recorden al viatger aquesta antiga esplendor. En la seua església està soterrat Quevedo, encara que no trobem la seua tomba. El que sí trobem, d'una manera constant i insistent, és la reivindicació una mica obcecada de ser el poble, de nom desconegut, del Quixot. És ben cert que Argamasilla de Alba no apareix anomenada en cap lloc del llibre, i la sea atribució com a pàtria del Quixot és una qüestió més folklorista que real, atribuïble a estudiosos del poble molt convicents quan va arribar per allà Azorín, a principis de segle XX. Tanmateix, la tesi que atribueix a Villanueva de los Infantes el lloc d'origen del Quixot és més recent, autoria d'un professor de la Complutense, fill de la localitat (cosa gens sospitosa...). Potser Cervantes no estiguera pensant en cap lloc concret, ni volguera cap enigma; o, en canvi, potser volia deixar la qüestió oberta de cara al futur. Mai ho sabrem. Aquestes diatribes estèrils no semblen altra cosa que les típiques disputes entre pobles veïns, que adquireixen de tant en tant un to reiteratiu. L'ajuntament de Villanueva de los Infantes ofereix fins i tot un premi a qui demostre que aquesta localitat NO és la del Quixot. A qui tinga els collons de dubtar del nostre poble, els faltaria dir... 

Finalment, arribem a Valdepeñas, poble vinater i sense història, on passem la nit. 

Dia 2. Dia més tranquil, amb menys quilòmetres. Comencem en Almagro, on farem també nit. Visita a la Plaça Major, rectangular i allargada, oberta pels seus costats menors. En aquesta plaça harmoniosa i rústica es troba el famós Corral de Comedias del segle XVII, un teatre antic que ha conservat la seua forma original (encara que el resultat es deu a l'última remodelació de 1950). El Corral de Comedias és més menut de com sembla en les fotografies: el pati era per al públic popular i varó, sempre dempeus; el primer corredor, conegut com la cazuela, era per a les dones de classes populars, mentre que el corredor del segon pis era per a les parelles riques, tant homes com dones. Els espectacles eren una mena de show non-stop, que duraven tota la vesprada. El corral s'omplia de gom a gom, amb espectadors disposats muscle contra muscle, com en una llauna de sardines. 

Eixim cap a Viso del Marqués, passant per l'antic camí que comunicava Castella i Andalusia (per Calzada de Calatrava, poble d'Almodóvar). En aquesta carretera, que va apropant-se a poc a poc cap a Sierra Morena, hi ha senyals que adverteixen que es tracta d'una zona de pas de linxs. Estic ansiós per trobar algun d'aquests gats peluts, d'orelles puntegudes, però no es deixen veure amb molta facilitat. Investigue un poc més d'aquest felí, tan esquiu com en perill: s'alimenten quasi exclusivament de conills i les repoblacions d'eucaliptus i pins afectaren el seu hàbitat natural, els matolls i els carrascars. La seua supervivència depén en gran part de l'inestable equilibri que suposa el manteniment del bosc característic mediterrani i de l'existència de conills per abastir-se. Les morts violentes d'aquests bonics animals són provocades majoritàriament pels atropellaments per part d'automòbils: per això, els senyals. 

En Viso del Marqués es troba el fastuós palau del Marqués de Santa Cruz, residència que va manar construir Álvaro de Bazán, almirall de l'Armada de Felip II. Aquest palau italianitzant, situant en el no-res, té una fisonomia externa robusta de mamposteria que mostra ben poc del seu refinament intern. Ara és l'Arxiu de la Marina, i s'ha de visitar telefonant prèviament, perquè les visites són guiades. El guia, de fet, demostra ser un gran coneixedor de la història moderna, i encara que el seu tema podria donar lloc a excessos d'èmfasi patriòtica, és mesurat en aquest apartat. 

L'interior del palau és tota una meravella pràcticament desconeguda. El pati entra dins dels canons renaixentistes, dels Bramante i Palladio. Les parets dels corredors que donen a aquest pati estan decorades amb escenes de batalles navals en les quals intervingué Álvaro de Bazán i imatges de ciutats italianes (Milà, Roma, Venècia, Gènova, Nàpols i Messina). Les escales estan decorades amb grottescos i temàtica mitològica, mentre que les estances superiors estan destinades a la família Bazán, provinent del Baztan navarrés. El terratrémol devastador de Lisboa també va arribar fins a aquesta zona fronterera entre Castella i Andalusia: les torres del palau van caure i les pintures van patir grans desperfectes. De fet, l'escena de la batalla de Lepant, la gran victòria de l'almirall, es va perdre per sempre. Totes aquestes pintures són obra de pintors italians manieristes, que treballaren també per a Felip II en El Escorial. Podria dir-se que l'interior d'aquest palau és una Itàlia del Renaixement en miniatura.  

Al costat del palau es troba l'església de l'assumpció, de factura molt pareguda al palau, encara que d'interès menor. En el seu interior destaca un cocodril dissecat, semblant al del Patriarca en València, penjant d'una de les parets del temple. Aquest rèptil és conegut com El Lagarto del Viso, i va ser un regal, provinent del Nil, d'Álvaro de Bazán a l'església dels seus dominis. El retaule va ser cremat durant la guerra civil.

Tornem a Almagro, on fem nit. En la Plaça Major, una imatge recorda a Diego de Almagro, conquistador provinent d'aquestes terres, mentre colles d'adolescents s'ajunten abans de l'hora de sopar. 

Dia 3. Partim cap a Extremadura, en concret cap al monestir de Guadalupe. Recorrem carreteres secundàries, amb pobles manxecs encaixats en zones afonades i turons a l'horitzó, poblats de carrasques, que recorden l'extinta activitat volcànica del camp de Calatrava. Arribem a zones pràcticament despoblades, on la primavera es pot veure en tota la seua esplendor verdosa. Saceruela és l'últim poble de Castella-la Manxa, abans d'entrar en territori extremeny. El paisatge canvia de sobte, més muntanyós, més verd encara, amb els pocs pobles que trobem pel camí coronant alguns cims i ondulacions. Travessem algun pantà i finalment ens endinsem en la Serra de Guadalupe, en el cor de la qual es troba el monestir-fortalesa, envoltat de la localitat del mateix nom.

El monestir, amb imponents i múltiples torres i exterior de mamposteria, ocupa la major part del poble. Sembla una fortificació, en certa manera arrogant en relació amb les humils cases del voltant. Tot el poble de Guadalupe s'escampa en unes vessants molt pronunciades, construint-se una gran plataforma de pedra damunt la qual s'alça el monestir. Aquest edifici es va començar a construir en el segle XIV, després de la batalla de El Salado contra els musulmans: es va trobar una talla de la verge i se li atribuïren poders especials, propiciatoris, en aquella batalla victoriosa per als cristians. El monestir estava regentat per l'orde dels Jeronis, i en els segles posteriors va tindre sempre del seu costat a la corona castellana. Fins i tot el va visitar l'esquiu Felip II, amb motiu de la consagració de l'altar major que havia sufragat (no sé com arribaria en aquell temps, per aquells camins, donat l'estat de les carreteres actuals). 

Després les desamortitzacions, el monestir va passar, a principis del segle XX, a mans dels franciscans. Aquest retorn a la religió i al poder de l'església fou una cosa habitual en la Restauració. Fet quasi únic, les impressionants pintures de Zurbarán, objectiu de la nostra visita, no es varen dispersar, com sí va ocórrer amb altres conjunts artístics monacals amb el procés desamortitzador. 

S'accedeix a una reduïda part del monestir, però significativa: el claustre mudèjar, la sagristia i el camarín de la verge. El monestir, com molts edificis religiosos, està recorregut per corredors obscurs i no rectilinis, amb un sentit una mica aclaparador de l'acumulació. Abans de la sagristia, on es troben les pintures de Zurbarán, ens rep un retrat de Carles II, amb la seua mirada perduda, com de nina, i el seu gest mandibular perpetu. La sagristia està decorada fins a l'últim centímetre, però en ella destaquen els vuit panels sobre vides de monjos de l'orde jerònim, pintats per Zurbarán i el seu taller. Tots els monjos jeronis retratats apareixen en actituds pausades i adustes. En la capella de sant Jeroni, continuació de la sagristia, hi ha altres tres imatges, mà de Zurbarán, sobre la vida de Sant Jeroni. Les primeres, les dels monjos, tenen eixe estil aspre, fred, geomètric i contemplatiu de les pintures del mestre extremeny; les altres, sobretot la de la flagel·lació del sant, tenen un punt eròtic que és difícil d'obviar en un espai privat com aquest. El sant, agenollat, en versió jove, mostrant el seu tors prim, amb totes les costelles ben marcades, implora perdó davant un àngel que deuria semblar una mica torbador per als monjos. Damunt d'ella, Jesucrist somriu amb plaer, mentre altres àngels alcen una sèrie de vares, amb les quals fustigar al sant (culpable d'haver llegit massa Ciceró).  Una escena un poc sadomaso. De totes maneres, l'estil sec, una mica rígid i cartonat, tant típic de Zurbarán, que el fa un poc avantguardista malgré lui, es pot veure en tota la seua esplendor en aquest magnífic conjunt d'art sacre barroc.  

Un monjo franciscà guia l'última part de la visita, la que condueix al camarín de la verge, decorat amb pintures de Luca Giordano, pintor napolità de Carles II. Aquestes pintures són una mica més sensuals, sobre la vida de la verge, mostrada de manera bastant casta. El monjo - guia aprofita aquest últim tram de la visita per a fer una mica de proselitisme i aconseguir alguna conversió mariana. Segons ell, desconeixíem l'objectiu autèntic de la nostra visita, no motivada pel turisme cultural, sinó pel poder i amor de la verge...Se li pot perdonar, estem en el seu terreny, i els tresors dels que viu envoltat ben poden fer perdre la raó. 

Tot el poble de Guadalupe té un cert aroma a centre geriàtric. És un lloc de pelegrinatge, on arriba gent de llocs llunyans, com molts mexicans; però sobretot és un lloc de pelegrinatge de la tercera edat. És més interessant passar de tot aquest ambient, un poc integrista, i passejar pel poble, pels seus carrers amb soportals rústics, en costera, que van donant pas, a poc a poc, a la mateixa natura, amb presència de pastors i ramats d'ovelles. Segons ens informa un cambrer a l'hora de sopar, més coneguda quasi que la seua verge, és la botifarra local.  

Dia 4. Abandonem Guadalupe, cap a Navalmoral de la Mata, per una carretera de muntanya, plena de revoltes. També és zona de linxs, però una altra vegada estaran dormint entre els matolls, esperant al capvespre per a eixir a caçar. De fet, hauria sigut quasi un miracle topetar-se amb un dels 2000 exemplars existents en la península. Una vegada coronada la serra, es veu a l'horitzó, cap al nord, la serra de Gredos, amb els seus cims nevats, com si fora un mur imponent. Però en mig es troba la vall del Tajo i el camí que agafarem de retorn cap a l'est.

L'objectiu d'aquest últim dia de viatge és Aranjuez. No mentiré si afirme que la visita d'aquest palau ha sigut francament decebedora, encara que no esperara massa. El palau era la residència d'estiu dels reis: la seua edificació va començar en època de Felip II, però de manera tímida. Les pintures de l'època mostraven un lloc ombrós, boscós, en la confluència del Jarama i el Tajo, un locus amoenus en el qual reposar de les responsabilitats del govern i de la pressió del poder. Segurament també un lloc on fartar-se de matar animals, el hobby de la gent potentada de l'època. La construcció va ser represa pels Borbons, amb Felip V, Ferran VI i Carles III. A aquests regnats es deu l'arquitectura italianitzant, però sense floritures, del palau. Malauradament, el palau va patir una profunda remodelació interna en el període d'Isabel II. El seu regnat conservador, catòlic i decadent, impregna totes les sales amb un cert to embafador. Únicament aquelles en les quals s'amagava el seu marit, l'incel Francesc d'Assís, semblen una mica més imaginatives: d'alguna manera havia d'abstraure's. D'aquesta manera, únicament destaca l'originalitat de la sala musulmana, inspirada en l'Alhambra, i de la sala xinesa, amb parets folrades de porcelana i chinoiseries, fruit del capritxós gust del rei consort. Els jardins del palau es troben en un estat podríem dir de quasi abandonament, ressecs, encara que el Tajo passa a vora seua. Podríen ser els jardins de Vivers o qualsevol jardí públic d'una ciutat de províncies. De fet, podríem afirmar que el palau d'Aranjuez és el resultat del gust provincià de la monarquia borbònica espanyola. 

Ens retirem finalment a Chinchón, poble amb una cridanera Plaça Major, que serveix ocasionalment com a plaça de bous. S'anuncia una futura (o ja passada, no sé) correguda amb Morante de la Puebla, però en la wikipedia diu que ací va torejar també Cantinflas (en una pel·lícula). Els xiquets juguen a futbol en mig d'aquesta plaça, mentre els pardals assenyalen l'arribada de la nit. És sorprenent l'existència d'un poble tan verge, tan pintoresc, no transformat per la modernitat, ni per la successió de booms immobiliaris, situat només a uns 40 quilòmetres de Madrid. Ha sigut un dia molt calorós i el viatge arriba al seu final. L'endemà ens espera una llarga tornada cap a València.