LES FOTOGRAFIES DE KAFKA

Durant molt de temps Kafka ha sigut el meu punt de referència. Nascut cent anys abans que jo, els seus anys de vida han sigut els camps de futbol amb els quals mesurar el meu temps. Les seues novel·les (inacabades), els seus festejos (fracassats) i les seues tragèdies (compartides) m'han servit per valorar si les meues arribaven a temps o ho feien massa tard. "Eh, desperta't", em deia a vegades a mi mateix, "Kafka ja havia publicat amb la teua edat!". Cent anys abans que jo anava obrint-me pas, fanal en mà, enfrontant-se a l'obscuritat, recorrent els pasos que jo hauria de fer després; la mateixa relació de pioner i seguidor que tenien Edison i el Homer Simpson inventor (potser no és aquesta la millor comparació). 

El joc mimètic em va dur en algun moment a pensar que jo vaig viure la seua vida, o potser jo vaig ser, en altra vida, un espectador anònim de la seua, marcada pel fatídic tir de Gavrilo Princip i el final d'un imperi. De totes maneres, la meua mitomania personal sobre Kafka va patir un moment de greu debilitat quan vaig visitar Praga. Allà havien fet d'aquest geni, quasi anònim en vida, un reclam turístic. La seua cara apareixia en postals i clauers, i era el tema de visites guiades amb un to de pallassada. Kafka per ací, Kafka per allà, Kafka per tot arreu. Què pensaria ell de tanta exhibició pública del seu rostre, del seu cos, eixe que li creava un cert espant? Pel que feia a mi mateix, em vaig adonar que no em sonava cap carrer, de manera que difícilment podia haver viscut en altra vida a Praga. En aquella ciutat, calorosa durant l'estiu i plena de turistes, estava tan perdut com tots els seus personatges en els seus somnis pastosos i detallats. 

Kafka va morir en 1924. Puc dir que ja he superat oficialment l'edat de Kafka, i em sap molt greu haver d'abandonar la comparació maniàtica de la meua vida amb la seua - encara que agraïsc continuar viu. Fa uns mesos, de fet, vaig patir una malaltia pulmonar, res de l'altre món, però amb el meu patetisme habitual vaig pensar vàries vegades que havia arribat el meu moment-sanatori de Kierling. En el moment en què vaig rebre la comunicació oficial que deia que havia superat els tres mesos de baixa, vaig pensar immediatament en Kafka, en el moment en què li donaren l'incapacitat, després d'uns quants anys lluitant contra la tuberculosi. A mi no me la concediren, lògicament, malgrat que el meu treball em recordara tantes vegades, sobretot en els seus aspectes més burocràtics, al treball d'oficina de Kafka en l'Institut d'Assegurances d'Accidents Laborals del Regne de Bohèmia. De fet, m'agrada posar la mateixa cura en les meues actes que la que ell conferia als seus informes.  

Com van Gogh o Goya, Kafka no era un artista perfecte (la seua obra té atzucacs, laberints, esborradures), però sí un capaç d'obrir finestres en el cervell. La seua prosa ultraobjectiva era la millor aliança possible amb la seua desbordant fantasia. Escrivia a onades, alternant èpoques de gran productivitat amb llargs períodes de sequera. I després d'ell, després la seua mort, en vint anys el seus amics, els seus familiars, els seus coneguts, tot el seu món, en resum, havia desaparegut sota la petjada assassina dels nazis. Pensar-ho sempre em produeix calfreds. 

Podria dir que conec - o m'enorgullisc de conéixer - quasi tots els detalls biogràfics de Kafka. El que encara em sorprén és que Kafka sembla diferent en cada fotografia. Es un personatge de moltes cares. En unes diria que té els ulls blaus, en altres obscurs. Sempre apareix molt prim, però en algunes sembla quasi transparent. De vegades el seu cutis és més pàl·lid, en altres més moreno. En algunes llueix indumentària clara - com en la foto amb Felice Bauer -, en altres, un rigorós negre, quasi levític. En algunes sembla rígid, en altres, flexible, com de goma. Els estudiosos li atribueixen tota mena de desordres psíquics. Disfuncions alimentàries, trastorn límit de la personalitat, síndrome d'abandonament, sadomasoquisme, pànic enfront del sexe i, fins i tot, homosexualitat reprimida. Jo crec que exageren. Mire les seues fotografies i només veig en elles un amic. Un que hi va viure cent anys abans que jo. Un ésser humà humil, que lluita i al mateix temps s'amaga. Una persona fins i tot amb un subtil sentit de l'humor. De fet, ara que ja la comparació no pot ser més temps possible, el que més aprecie de Kafka, el que potser em va encisar d'ell des d'un principi, és la seua normalitat.